Ja existeixen les primeres generacions d’adolescents que el seu concepte de comunicació és totalment global. Utilitzen Twitter per escriure les seves idees i reflexions, Facebook per explicar a tothom la seva vida diària i xats i videoconferències per comunicar-se a l’instant amb amics d’arreu del món. Són nois i noies que no coneixen el concepte d’esperar una resposta o del neguit d’elaborar un bon text escrit a mà. Afortunadament la immediatesa és la principal avantatge d’Internet.

Ara bé, aquestes generacions menors d’edat també han d’estar molt conscienciats que Internet és tant global que també té cabuda el perill, les amenaces i l’assetjament. És per això que cal fer una revisió regular de l’ús que fa el menor de la xarxa. Tenim dues opcions instal·lant softwares de seguretat i l’observació directa. Si li instal·lem un programa de control parental aconseguirem que el menor no pugui visitar certes pàgines ja que se li bloquejaran. L’observació directa consisteix en fer un control de l’historial de visites del navegador i conèixer quins són els amics agregats al seu compte de Facebook. Amb l’aplicació de tots aquests mètodes i i amb la instal·lació d’un bon programa Antivirus que bloquegi l’entrada d’espies i hackers, aconseguirem elevar la seguretat del menor enfront a Internet.

Aquest és un tema important, la seguretat també és important tenir-la present a la xarxa i si un menor si exposa sense cap protecció corre el risc de ser enganyat i influenciat per assetjadors ja siguin psicològics o sexuals. La llibertat d’internet converteix als menors en les persones més vulnerables. Per tant una bona relació parlada amb el menor sobre els bons usos que se’n pot fer de la xarxa també serà un bon mètode perquè el menor l’usi amb una mica més de responsabilitat.

Dic que el futbol és poder perquè considero que ho és tot allò que és capaç de concentrar a molta gent. I com tots sabeu la publicitat va allà on hi ha més gent. Dins del futbol hi trobem infinitat de product placement: a les tanques laterals, a la sala de roda de premsa, i fins i tot la lliga espanyola està patrocinada per una entitat financera.

Jo diria que l’esport s’ha comercialitzat i se l’hi està traient tot el suc econòmic. I per fer-ho s’han de generar tertúlies per mantenir viu l’argument i les notícies diàries. Aquí és on entra en sintonia amb les TVs, internet i la ràdio. És cert que la ràdio ha anat incorporant cada cop més programes esportius. Això és degut al poder que té el tema per atrapar l’atenció de l’audiència i per tant dels anunciants. A la Tv també existeix però en menys mesura, el que succeeix és que és un mitjà que serveix per retransmetre-ho en directe i poca cosa més, ja que una tertúlia seria infinitament avorrida. En canvi la ràdio és el mitja ideal perquè els contertulians debatin extensament i mantinguin el fil argumental de l’actualitat i vagin generant expectativa als oients. A banda són programes on el material que han d’omplir no el genera l’emissora i a sobre té anunciants. Per una ràdio és un bon producte.

L’obra que he trobat adequada per comentar és “inside dan Graham’s Sleep chamber (2010)” de Canecapovolto.

Es tracta de dos monitors separats per una paret, un a cada banda. No pots veure’ls al mateix temps. L’autor pretén que sigui un treball on el públic hi interactui i pugui tenir el poder d’emetre un canal o un altre i d’aquesta manera sentir qui té sota control el poder de la TV.

Jo voldria diferenciar com em vaig sentir en estar en una banda de paret i en una altra. Amb el monitor A vaig estar canviant de canal i em vaig sentir molt còmode i amb el “poder” de veure el que jo volia. I no tan sols això, sinó que el que jo escollia, la persona que estava a l’altra banda de paret observant el monitor B havia de conformar-s’hi. Va ser com si m’hagués transformat de sobte en un directiu de TV privada dels que ens canvien d’horari els programes o de sobte ja no emeten aquella sèrie que mirem. Va ser com posar-me en la pell de’n Paolo Vasile per un moment.

Ara bé, quan em vaig posar a la banda del monitor B, vaig comprendre qui té realment el poder televisiu i que realment ens fan menjar el que ells volen. Així que em vaig sentir bastant impotent i amb ganes de sortir d’aquella part de paret immediatament.

Quan anem a veure una exposició podem sortir igual com hem entrat o bé meravellats pel què hem vist. Aquesta segona opció, a mi personalment, m’ha passat molt poques vegades. Potser perquè en aquest cas anava amb la idea preestablerta que seria una exposició de tantes, també pel fet que el nom de l’autora no em sonava de res. El cas és que quan vaig posar la primera passa dins de l’exposició em vaig adonar que estava entrant en un altre món que em va portar per la tecnologia, l’ésser humà i la natura. Tres conceptes que Pipilotti Rist ha establert com a pilars per establir un total de 10 sales on els tres elements es conjuguen a la perfecció.

M’ha fascinat la facilitat creativa en que l’autora estableix harmònicament tecnologia i natura en el cas de Làpida per a RW. També em va sorprendre molt veure la projecció Dona de pluja sobre una cuina, ho trobo molt encertat. L’aposta que fa Rist per què el públic sigui interactiu i partícip, l’estableix de forma que aquest a través dels sons, projeccions i coixins repartits per determinades sales pugui relaxar la ment i entrar dins de cada obra i gaudir-la al màxim.

Aquesta exposició m’ha permès conèixer a una artista suïssa, que ara per ara forma part d’una de les meves artistes contemporànies favorites. Espero que segueixi tenint una carrera artística plena d’èxits i que ens segueixi sorprenent i fent somiar en el moment de fer el primera passa dins de les seves exposicions.

Isil és un poble petit al que s’hi arriba per una carretera estreta de muntanya, molts cops ocupada pel boví que va pasturant pels prats. És un poble típic del Pallars Sobirà, construït a la vora d’un riu, amb les seves cases de pedra, amb el seu aire antic i melancòlic. Probablement, la vida humana a Ísil durant aquestes dates es remet al seus quatre habitants, a l’espera de que la temporada d’esquí porti la gran massa d’esquiadors que tenen ubicada la seva segona residència a la pleta de nova construcció que queda a la carretera. Però fins llavors, Isil ve podria passar per un poble fantasma. Tanmateix aquesta tardor no va ser així. Una setantena de persones van ocupar el poble armats amb càmeres de vídeo o fotogràfiques, ordinadors i tot tipus de material d’attrezzo suficient per retrasar l’edat del poble uns quasi setanta anys. Aquesta tardor Isil no va ser Isil. Va ser Torena, el poble on es va desenvolupar gran part de la història de Les veus del Pamano, la coneguda i reconeguda novel·la de Jaume Cabré. El poble d’Isil va ser l’escolli’t per ser un dels ‘protagonistes’ de l’adaptació televisiva que es va rodar des de setembre i que va finalitzar a principis de desembre.

Molta sort per aquest projecte, en que hi ha col·laborat Televisió de Catalunya i que ha comptat amb un molt bon equip i un director amb el cap clar com és el Lluís Mª Guell.

Ara bé, el terme cinema digital no és nou ni futurista sinó que ja va aparèixer als anys 80 tot i que sota el nom de “cinema electrònic”. Però el cert és que si hagués estat tota una revolució en l’enregistrament de pel·lícules, de ben segur que avui en dia pocs directors seguirien rodant en cel·luloide. El fet però, es que actualment es roda més en cel·luloide que en digital tot i haver passat gairebé trenta anys de l’aparició del cinema digital. Per tant és evident que no ha estat tan ben acceptat pels directors de cinema. Els motius pels quals han decidit seguir rodant com sempre han estat diversos però en general afirmen que en digital es perd l’essència i la sensació de puresa. El que és innegable és que, a l’actualitat, les càmeres digitals no poden aconseguir el mateix nivell de qualitat d’imatge que un film en 35mm, tot i que hi ha qui pensa que el color i la claredat són millors en digital.  

Pel que fa als professionals, hi ha opinions de tot tipus, però en general es poden dividir en tres tipus. Els directors que s’han passat al cinema digital i que mai tornaran a fer servir un film tradicional, inclús diuen que mai tornaran a rodar amb una pel·lícula tradicional, ja que el cel·luloide està mort i el futur és totalment digital. En l’extrem oposat hi ha els directors que defensen continuar rodant pel·lícules amb film tradicional i inclús opinen que mai podrà ser superat per la tecnologia digital. I finalment per altra banda trobem als directors dedicats al cinema més minoritari, que tot i defensar el cel·luloide, roden les seves últimes pel·lícules amb càmeres digitals ja que no poden assumir els costos de l’analògic.

S’espera que la tecnologia digital permetrà realitzar pel·lícules abaratint els costos que hi havia fins ara, degut a que la gravació digital i la possibilitat de passar el material a vídeo i editar-lo a un ordinador domèstic és molt més barat que els passos de laboratori i muntatge i postproducció que s’han de fer en cel·luloide (revelado, positivado, etc):

 Rodaje.

• • Trucos ópticos en el rodaje.
• Laboratorio.
  • Revelado.
  • Positivado.
  • Telecine.
• Montaje y post producción.
  • El trabajo en Avid.
  • Procesos de laboratorio durante el montaje.
  • Tratamiento digital de la imagen.
  • El corte del negativo.
  • Edición de sonido.
    • El trabajo en Pro Tools.
    • Fotografiado del sonido.
  • Etalonaje fotoquímico.
• Distribución.
  • Tiraje de copias para distribución.
  • Distribución en video.

A simple vista sembla més barat el cinema digital, però en realitat el cost del cel·luloide i el laboratori suposa només l’1% del cost total d’una producció de Hollywood, per tant l’estalvi no és tan important. De totes maneres si que molta més gent pot permetre’s rodar pel·lícules, es roden prop de 5000 pel·lícules en digital cada any. Això és degut a que permet una postproducció molt més flexible, més tècniques, més resolució tant en número de píxels com en la representació del brillantor. Es té més control en la colorimetria durant el procés de producció. Cada càmera digital té una única resposta a la llum que serà molt més fàcil comprovar en un monitor. Les càmeres digitals, al contrari que les analògiques, son més sensibles en situacions de poca llum, permetent una il·luminació més eficient i natural en la gravació. D’aquesta manera hi han agut directors que han rodat a la nit i interiors en vídeo digital i en analògic per exteriors i dia. Pel que fa a l’emmagatzematge la digitalització resisteix millor el pas del temps i estalvies espai físic.

Les càmeres que permeten rodar en digital son bastantes i de companyies diferents, aquesta és l’evolució:

Les càmeres de Sony CineAlta són, bàsicament, les càmeres d’alta definició descendents de les Betacam, dirigides a la producció cinematogràfica. Poden reproduir 29.97 i 25 imatges per segon respectivament. Els seus sensors CCD tenen una resolució de 1920×1080 píxels.

Les càmeres Mini-DV s’usen des de ja fa bastants anys per a pel·lícules independents o de baix pressupost i són força populars entre el consumidor no professional. 

La càmera Thompson Viper FilmStream té la mateixa resolució i fotogrames per segon que una càmera d’alta definició com la CineAlta. Captura les imatges sense compressió, però poden ser comprimides en passar a una cinta o disc. 

 IMAX és una sistema digital per a la projecció de pel·lícules en tres dimensions que encara no ha estat massa desenvolupat.

Panavision va llançar el 2004 les càmeres Panavision Genesis per competir amb les CineAlta de Sony. Les Genesis aconsegueixen una resolució de 1920×1080, similar a la de les seves predecessores, i utilitzen un sistema de cinta semblant, però utilitzen un sensor CCD amb la mateixa mesura que una càmera standart tradicional de 35 mm.

Les Arriflex D-20 va aparèixer a finals del 2005. L’única novetat d’aquesta cambra és la seva mida i tipus de sensor: en lloc d’un CCD convencional, utilitza un sensor CMOS amb la mateixa mesura que el d’una càmera analògica de 35 mm. Això li permet utilitzar les mateixes lents, abastar el mateix camp de visió i aconseguir la mateixa profunditat de camp que una càmera tradicional. La Arriflex assoleix una resolució de 1920×1080 píxels.

La Red One és una càmera encara en desenvolupament per part de la Red Digital Càmera Company. Aconseguirà una resolució de més de 4250×2540 píxels mitjançant un sensor prou gran com per adaptar la lent d’una càmera analògica de 35mm. El cos de la càmera té un preu molt per sota de la majoria de productes comparables, i com a resultat es pot fer d’alta resolució digital de cinema accessible a moltes més produccions. Aquesta agressiva política de preus, i l’enfocament d’arribar a clients potencials prometen per a la Red One trencar amb el monopoli i la política de preus abusiva d’altres companyies.

En definitiva sembla que es passarà totalment a cinema digital d’aquí a 20 anys. Per tant encara falta molt camí per fer per arribar a substituir el cel·luloide, que no ho oblidem durant els últims 100 anys totes les pel·lícules han estat rodades amb aquest mètode i  tots els estudiants han après a fer servir una càmera de 35mm. Mica en mica es va aconseguint una gran acceptació de la tecnologia digital, sobretot per les funcionalitats de l’alta definició que està causant a la televisió. També és interessant remarcar que els projectors digitals capaços d’una resolució de 2048 píxels horitzontals es van començar a desenvolupar al 2005 i segueixen avançant ràpidament. Una sala de cinema digital ha d’oferir-nos alta definició de vídeo, d’àudio, subtítols i avenços tecnològics. De fet el que asseguren molts professionals del sector és que amb el film digital s’aconseguirà reduir la pirateria millorant la seguretat a través d’encriptacions i també s’aconseguirà reduir l’impacte ambiental, ja que s’evita el procés contaminant de destrucció de copies analògiques.

Ahir al matí vam tenir la visita de Lluís Miñarro i a la tarda per sorpesa vam tenir una altra visita. Es tractava de Robin Richardson, ell i el seu pare havien vingut a Barcelona ja que els havien invitat a un acte. Al matí havien estat al Caixafòrum fent una xerrada a nens de fins a 15 anys. Però qui és en Robin? Aquesta és la pregunta que tots ens fèiem quan ens van fer entrar al plató per escoltar-lo. Aquí teniu la solució:

En Robin té 16 anys, i va néixer a Paris, on hi va viure nou anys. La seva mare és de Polònia i el seu pare és anglès. Aquest és el director executiu de l’institut d’Onteora als Estats Units amb el programa Indie, on el seu fill i altres estudiants aprenen a rodar pel·lícules entre altres classes. Des dels 11 anys que fa curtmetratges són aquests:

Robin Richardson

Making Friends: Utilitzava el seu període de dinar per crear el curt a l’edifici Indie. Típicament, treballa metòdicament mentre crea pel·lícules, deia, però la seva animació reeixida, que protagonitzaven “les gotes amorfes” vívides, funcionava diferentment. “Amb això, totes les estructures s’improvisaven”, deia. “Bàsicament, els caràcters se n’estaven anant on sigui que volia, i la meva mà els dibuixaria.” Escollia la cançó, “After Hours” de Velvet Underground, per al teló de fons musical. “Fins i tot quan el mirava sense so, només escalfava el meu cor”, deia Richardson, “però necessitava trobar la cançó perfecta. Això era perfecte. “És una pel·lícula molt estranya. Les explotacions de la meva ment són un misteri per a mi. … No sé si seria correcte dir això, però realment no costava cap esforç. Només em divertia, i funcionava.”

Premis per Making Friends:

Audience Award, Reel Teens 2007

Best Animation, Hudson Valley Film Festival 2007

Official Selection, Barcelona International Film Festival 2008

EL VÍDEO

Dremaweaver: EL VÍDEO

El curt de ficció, “The Ballad of Five Brothers,” va quedar en tercera posició. Un altre dels seus curts, “Yokai Kaidan,” una història de terror japonesa sense diàleg, va participar al Woodstock Film Festival.

Segons en Robin, si la gent gaudeix del teu treball mentre l’estan mirant, ho fa tot interessant. No he tingut una mala experiència encara. Després de graduació, està considerant programes a qualsevol Escola de Bard, Annandale-on-Hudson, o la Ciutat de Nova York Escola d’Art Visual. Per al treball postllicenciat, vol assistir a London Film Institute.

Ens havien dit fa una setmana que avui al matí hi hauria una xerrada d’un productor de cinema. Fins aquí correcte, però és que a la tarda hi ha hagut una altra xerrada sorpresa. Dues xerrades audiovisuals bastant contraposades: maduresa i joventut és a dir experiència i eufòria.

A les 10 del matí ha començat la xerrada de Lluís Miñarro, que ens ha vingut a promocionar la seva darrera producció i ha parlar-nos sobre el món on treballa. Miñarro va començar fent crítiques de pel·lícules i després va passar a ser productor, va néixer a Barcelona el 1949. Ha produït pel·lícules com Cosas que nunca té dije (Isabel Coixet, 1996), Las manos vacías (Marc Recha, 2003), La silla (Julio D. Wallovits, 2006), En la ciudad de Sylvia (José Luis Guerin, 2007), El cant dels ocells (Albert Serra, 2008), El somni (Christophe Farnarier, 2008 i El blau blau (Daniel Villamediana, 2008).

La xerrada ha començat tractant la pel·lícula que ara s’està projectant, que tot el grup de Producció de tarda vam anar a veure al cinema Maldà divendres passat. Totalment d’acord amb la crítica d’en Ferran Auberni. El somni és d’aquells documentals que hauria de veure tothom, com a mínim els que estimen el país, la natura i la cultura popular. La llàstima és que aquest desig difícilment es farà realitat a causa de la preocupant falta d’exhibidors que aposten per títols que s’allunyen de les lleis comercials majoritàries. També és veritat que no tota la responsabilitat se l’ha de carregar aquest sector de la indústria. Però el que genera més impotència és que la simplicitat, la ironia i la tendresa del debut com a director del fotògraf Christophe Farnarier té potencial suficient per sorprendre molts més espectadors dels que el ‘mercat’ haurà permès. El somni és un cant a una manera de viure en perill d’extinció, un poema que convida sense complexos i amb naturalitat a la reflexió. Filòleg i historiador de l’art marsellès establert a Banyoles, Farnarier explica que ha volgut fer el retrat d’un home lliure, Joan Pipa, un pastor que durant cinquanta anys ha practicat la transhumància amb les seves ovelles. L’entranyable viatge pels camins ramaders acaba convertint-se en un commovedor homenatge a la saviesa popular a través de diàlegs impagables sobre temes tant diferents com el canvi climàtic, George Bush, Bin Laden, la febre urbanística o l’abandonament del camp. Una lliçó de vida que es degusta amb un somriure permanent!

Miñarro va empendre la producció cinematogràfica el 1995 i ha contribuït a cimentar el prestigi de nous realitzadors i ha efectuat una aposta ferma pel cinema d’autor. Aquest octubre Sitges li va retre homenatge per la seva trajectòria. Fins avui ha produït 14 llargmetratges, que han representat Espanya i Catalunya als festivals internacionals més prestigiosos, juntament amb la seva productora de cinema i publicitat Eddie Saeta.  Lluís Miñarro és una rara avis del cinema a Espanya, és un productor capaç d’aposta per projectes fora de norma i molt personals, només produeix el que li interessa com a espectador. “El Somni” ja s’ha projectat a Sitges, Locarno i a Mar del Plata (Argentina) i s’espera que a casa nostra s’ampliïn les sales de projecció, a Girona ha tingut molt bona rebuda.

Galeria del diari El Mundo: VEURE GALERIA