El jove Lluís Malet també va passar per les aules de l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona durant la seva etapa estudiantil. Va escollir fer les pràctiques al primer curs i va escollir una productora audiovisual petiteta. Allà mica en mica es va anar guanyant la confiança de l’empresa amb esforç i dedicació. Ara mateix treballa amb Diagonal TV (del Grupo Endemol), una de les empreses més fortes del sector amb una llarga experiència des de Poble Nou, Secrets de família o Nissaga de poder. Ara mateix tenen en antena per exemple el seu Amar en Tiempos Revueltos (Televisión Española) o Ventdelplà, Infidels (Televisió de Catalunya). A banda de produïr sèries també treballen entre d’altres en les tv-movies, com és el cas de “Les veus del Pamano” on Malet ha estat el Cap de Producció.

Isil és un poble petit al que s’hi arriba per una carretera estreta de muntanya, molts cops ocupada pel boví que va pasturant pels prats. És un poble típic del Pallars Sobirà, construït a la vora d’un riu, amb les seves cases de pedra, amb el seu aire antic i melancòlic. Probablement, la vida humana a Ísil durant aquestes dates es remet al seus quatre habitants, a l’espera de que la temporada d’esquí porti la gran massa d’esquiadors que tenen ubicada la seva segona residència a la pleta de nova construcció que queda a la carretera. Però fins llavors, Isil ve podria passar per un poble fantasma. Tanmateix aquesta tardor no va ser així. Una setantena de persones van ocupar el poble armats amb càmeres de vídeo o fotogràfiques, ordinadors i tot tipus de material d’attrezzo suficient per retrasar l’edat del poble uns quasi setanta anys. Aquesta tardor Isil no va ser Isil. Va ser Torena, el poble on es va desenvolupar gran part de la història de Les veus del Pamano, la coneguda i reconeguda novel·la de Jaume Cabré. El poble d’Isil va ser l’escolli’t per ser un dels ‘protagonistes’ de l’adaptació televisiva que es va rodar des de setembre i que va finalitzar a principis de desembre.

Molta sort per aquest projecte, en que hi ha col·laborat Televisió de Catalunya i que ha comptat amb un molt bon equip i un director amb el cap clar com és el Lluís Mª Guell.

La tecnologia avança a un ritme trepidant a tots els camps de la nostra societat: medicina, electrònica, transports… En el camp del cinema també hi ha entrat per donar un pas endavant i evolucionar en el tipus de rodatge que sempre hi ha hagut, el cel·luloide. Aquesta evolució del cinema analògic s’anomena cinema digital. La diferència rau en que en el cinema analògic s’utilitzen diferents bobines amb una pel·lícula amb emulsió i en el cinema digital s’utilitzen discs durs o bé targetes de memòria per emmagatzemar tot el que es roda.

Ara bé, el terme cinema digital no és nou ni futurista sinó que ja va aparèixer als anys 80 tot i que sota el nom de “cinema electrònic”. Però el cert és que si hagués estat tota una revolució en l’enregistrament de pel·lícules, de ben segur que avui en dia pocs directors seguirien rodant en cel·luloide. El fet però, es que actualment es roda més en cel·luloide que en digital tot i haver passat gairebé trenta anys de l’aparició del cinema digital. Per tant és evident que no ha estat tan ben acceptat pels directors de cinema. Els motius pels quals han decidit seguir rodant com sempre han estat diversos però en general afirmen que en digital es perd l’essència i la sensació de puresa. El que és innegable és que, a l’actualitat, les càmeres digitals no poden aconseguir el mateix nivell de qualitat d’imatge que un film en 35mm, tot i que hi ha qui pensa que el color i la claredat són millors en digital.  

Pel que fa als professionals, hi ha opinions de tot tipus, però en general es poden dividir en tres tipus. Els directors que s’han passat al cinema digital i que mai tornaran a fer servir un film tradicional, inclús diuen que mai tornaran a rodar amb una pel·lícula tradicional, ja que el cel·luloide està mort i el futur és totalment digital. En l’extrem oposat hi ha els directors que defensen continuar rodant pel·lícules amb film tradicional i inclús opinen que mai podrà ser superat per la tecnologia digital. I finalment per altra banda trobem als directors dedicats al cinema més minoritari, que tot i defensar el cel·luloide, roden les seves últimes pel·lícules amb càmeres digitals ja que no poden assumir els costos de l’analògic.

S’espera que la tecnologia digital permetrà realitzar pel·lícules abaratint els costos que hi havia fins ara, degut a que la gravació digital i la possibilitat de passar el material a vídeo i editar-lo a un ordinador domèstic és molt més barat que els passos de laboratori i muntatge i postproducció que s’han de fer en cel·luloide (revelado, positivado, etc):

 Rodaje.

• • Trucos ópticos en el rodaje.
• Laboratorio.
  • Revelado.
  • Positivado.
  • Telecine.
• Montaje y post producción.
  • El trabajo en Avid.
  • Procesos de laboratorio durante el montaje.
  • Tratamiento digital de la imagen.
  • El corte del negativo.
  • Edición de sonido.
    • El trabajo en Pro Tools.
    • Fotografiado del sonido.
  • Etalonaje fotoquímico.
• Distribución.
  • Tiraje de copias para distribución.
  • Distribución en video.

A simple vista sembla més barat el cinema digital, però en realitat el cost del cel·luloide i el laboratori suposa només l’1% del cost total d’una producció de Hollywood, per tant l’estalvi no és tan important. De totes maneres si que molta més gent pot permetre’s rodar pel·lícules, es roden prop de 5000 pel·lícules en digital cada any. Això és degut a que permet una postproducció molt més flexible, més tècniques, més resolució tant en número de píxels com en la representació del brillantor. Es té més control en la colorimetria durant el procés de producció. Cada càmera digital té una única resposta a la llum que serà molt més fàcil comprovar en un monitor. Les càmeres digitals, al contrari que les analògiques, son més sensibles en situacions de poca llum, permetent una il·luminació més eficient i natural en la gravació. D’aquesta manera hi han agut directors que han rodat a la nit i interiors en vídeo digital i en analògic per exteriors i dia. Pel que fa a l’emmagatzematge la digitalització resisteix millor el pas del temps i estalvies espai físic.

Les càmeres que permeten rodar en digital son bastantes i de companyies diferents, aquesta és l’evolució:

Les càmeres de Sony CineAlta són, bàsicament, les càmeres d’alta definició descendents de les Betacam, dirigides a la producció cinematogràfica. Poden reproduir 29.97 i 25 imatges per segon respectivament. Els seus sensors CCD tenen una resolució de 1920×1080 píxels.

Les càmeres Mini-DV s’usen des de ja fa bastants anys per a pel·lícules independents o de baix pressupost i són força populars entre el consumidor no professional. 

La càmera Thompson Viper FilmStream té la mateixa resolució i fotogrames per segon que una càmera d’alta definició com la CineAlta. Captura les imatges sense compressió, però poden ser comprimides en passar a una cinta o disc. 

 IMAX és una sistema digital per a la projecció de pel·lícules en tres dimensions que encara no ha estat massa desenvolupat.

Panavision va llançar el 2004 les càmeres Panavision Genesis per competir amb les CineAlta de Sony. Les Genesis aconsegueixen una resolució de 1920×1080, similar a la de les seves predecessores, i utilitzen un sistema de cinta semblant, però utilitzen un sensor CCD amb la mateixa mesura que una càmera standart tradicional de 35 mm.

Les Arriflex D-20 va aparèixer a finals del 2005. L’única novetat d’aquesta cambra és la seva mida i tipus de sensor: en lloc d’un CCD convencional, utilitza un sensor CMOS amb la mateixa mesura que el d’una càmera analògica de 35 mm. Això li permet utilitzar les mateixes lents, abastar el mateix camp de visió i aconseguir la mateixa profunditat de camp que una càmera tradicional. La Arriflex assoleix una resolució de 1920×1080 píxels.

La Red One és una càmera encara en desenvolupament per part de la Red Digital Càmera Company. Aconseguirà una resolució de més de 4250×2540 píxels mitjançant un sensor prou gran com per adaptar la lent d’una càmera analògica de 35mm. El cos de la càmera té un preu molt per sota de la majoria de productes comparables, i com a resultat es pot fer d’alta resolució digital de cinema accessible a moltes més produccions. Aquesta agressiva política de preus, i l’enfocament d’arribar a clients potencials prometen per a la Red One trencar amb el monopoli i la política de preus abusiva d’altres companyies.

En definitiva sembla que es passarà totalment a cinema digital d’aquí a 20 anys. Per tant encara falta molt camí per fer per arribar a substituir el cel·luloide, que no ho oblidem durant els últims 100 anys totes les pel·lícules han estat rodades amb aquest mètode i  tots els estudiants han après a fer servir una càmera de 35mm. Mica en mica es va aconseguint una gran acceptació de la tecnologia digital, sobretot per les funcionalitats de l’alta definició que està causant a la televisió. També és interessant remarcar que els projectors digitals capaços d’una resolució de 2048 píxels horitzontals es van començar a desenvolupar al 2005 i segueixen avançant ràpidament. Una sala de cinema digital ha d’oferir-nos alta definició de vídeo, d’àudio, subtítols i avenços tecnològics. De fet el que asseguren molts professionals del sector és que amb el film digital s’aconseguirà reduir la pirateria millorant la seguretat a través d’encriptacions i també s’aconseguirà reduir l’impacte ambiental, ja que s’evita el procés contaminant de destrucció de copies analògiques.

(sorry, no Brian, is Robin! thanks Russell!)

Ahir al matí vam tenir la visita a l’EMAV de Lluís Miñarro i a la tarda per sorpesa vam tenir una altra visita. Es tractava de Robin Richardson, ell i el seu pare havien vingut a Barcelona ja que els havien invitat a un acte. Al matí havien estat al Caixafòrum fent una xerrada a nens de fins a 15 anys. Però qui és en Robin? Aquesta és la pregunta que tots ens fèiem quan ens van fer entrar al plató per escoltar-lo. Aquí teniu la solució:

En Robin té 16 anys, i va néixer a Paris, on hi va viure nou anys. La seva mare és de Polònia i el seu pare és anglès. Aquest és el director executiu de l’institut d’Onteora als Estats Units amb el programa Indie, on el seu fill i altres estudiants aprenen a rodar pel·lícules entre altres classes. Des dels 11 anys que fa curtmetratges són aquests:

Robin Richardson

Making Friends: Utilitzava el seu període de dinar per crear el curt a l’edifici Indie. Típicament, treballa metòdicament mentre crea pel·lícules, deia, però la seva animació reeixida, que protagonitzaven “les gotes amorfes” vívides, funcionava diferentment. “Amb això, totes les estructures s’improvisaven”, deia. “Bàsicament, els caràcters se n’estaven anant on sigui que volia, i la meva mà els dibuixaria.” Escollia la cançó, “After Hours” de Velvet Underground, per al teló de fons musical. “Fins i tot quan el mirava sense so, només escalfava el meu cor”, deia Richardson, “però necessitava trobar la cançó perfecta. Això era perfecte. “És una pel·lícula molt estranya. Les explotacions de la meva ment són un misteri per a mi. … No sé si seria correcte dir això, però realment no costava cap esforç. Només em divertia, i funcionava.”

Premis per Making Friends:

Audience Award, Reel Teens 2007

Best Animation, Hudson Valley Film Festival 2007

Official Selection, Barcelona International Film Festival 2008

EL VÍDEO

Dremaweaver: EL VÍDEO

El curt de ficció, “The Ballad of Five Brothers,” va quedar en tercera posició. Un altre dels seus curts, “Yokai Kaidan,” una història de terror japonesa sense diàleg, va participar al Woodstock Film Festival.

Segons en Robin, si la gent gaudeix del teu treball mentre l’estan mirant, ho fa tot interessant. No he tingut una mala experiència encara. Després de graduació, està considerant programes a qualsevol Escola de Bard, Annandale-on-Hudson, o la Ciutat de Nova York Escola d’Art Visual. Per al treball postllicenciat, vol assistir a London Film Institute.

Deu ni do quin dia avui a l’EMAV. Ens havien dit fa una setmana que avui al matí hi hauria una xerrada d’un productor de cinema. Fins aquí correcte, però és que a la tarda hi ha hagut una altra xerrada sorpresa. Dues xerrades audiovisuals bastant contraposades: maduresa i joventut és a dir experiència i eufòria.

A les 10 del matí ha començat la xerrada de Lluís Miñarro, que ens ha vingut a promocionar la seva darrera producció i ha parlar-nos sobre el món on treballa. Miñarro va començar fent crítiques de pel·lícules i després va passar a ser productor, va néixer a Barcelona el 1949. Ha produït pel·lícules com Cosas que nunca té dije (Isabel Coixet, 1996), Las manos vacías (Marc Recha, 2003), La silla (Julio D. Wallovits, 2006), En la ciudad de Sylvia (José Luis Guerin, 2007), El cant dels ocells (Albert Serra, 2008), El somni (Christophe Farnarier, 2008 i El blau blau (Daniel Villamediana, 2008).

La xerrada ha començat tractant la pel·lícula que ara s’està projectant, que tot el grup de Producció de tarda vam anar a veure al cinema Maldà divendres passat. Totalment d’acord amb la crítica d’en Ferran Auberni. El somni és d’aquells documentals que hauria de veure tothom, com a mínim els que estimen el país, la natura i la cultura popular. La llàstima és que aquest desig difícilment es farà realitat a causa de la preocupant falta d’exhibidors que aposten per títols que s’allunyen de les lleis comercials majoritàries. També és veritat que no tota la responsabilitat se l’ha de carregar aquest sector de la indústria. Però el que genera més impotència és que la simplicitat, la ironia i la tendresa del debut com a director del fotògraf Christophe Farnarier té potencial suficient per sorprendre molts més espectadors dels que el ‘mercat’ haurà permès. El somni és un cant a una manera de viure en perill d’extinció, un poema que convida sense complexos i amb naturalitat a la reflexió. Filòleg i historiador de l’art marsellès establert a Banyoles, Farnarier explica que ha volgut fer el retrat d’un home lliure, Joan Pipa, un pastor que durant cinquanta anys ha practicat la transhumància amb les seves ovelles. L’entranyable viatge pels camins ramaders acaba convertint-se en un commovedor homenatge a la saviesa popular a través de diàlegs impagables sobre temes tant diferents com el canvi climàtic, George Bush, Bin Laden, la febre urbanística o l’abandonament del camp. Una lliçó de vida que es degusta amb un somriure permanent!

Miñarro va empendre la producció cinematogràfica el 1995 i ha contribuït a cimentar el prestigi de nous realitzadors i ha efectuat una aposta ferma pel cinema d’autor. Aquest octubre Sitges li va retre homenatge per la seva trajectòria. Fins avui ha produït 14 llargmetratges, que han representat Espanya i Catalunya als festivals internacionals més prestigiosos, juntament amb la seva productora de cinema i publicitat Eddie Saeta.  Lluís Miñarro és una rara avis del cinema a Espanya, és un productor capaç d’aposta per projectes fora de norma i molt personals, només produeix el que li interessa com a espectador. “El Somni” ja s’ha projectat a Sitges, Locarno i a Mar del Plata (Argentina) i s’espera que a casa nostra s’ampliïn les sales de projecció, a Girona ha tingut molt bona rebuda.

Aquesta és la filosofia de treball que tenen els treballadors de Google:

Galeria del diari El Mundo: VEURE GALERIA

M’encanta Gran Hermano, perquè negar-ho. Hi ha qui li agrada i hi ha qui li fot pena que tanquin durant uns quants mesos a uns quants personatges que reuniexen les característiques específiques perquè arribin a ser uns morbosos en un futur i puguin anar desputrificant els uns dels altres pels programes de la mateixa candena. Precisament Carlos H. participant d’aquesta edició ha dit: Gran Hermano no és un experiment sociològic, és un circ. No sé quines eren les intencions del senyor John de Mol de 53 anys, un magnat bilionàri Holandès, que al 2005 la revista Forbes el va incloure dins de les 500 persones més riques del món per ser el fundador d’Endemol i creador de Big Brother.

Telecinco ja porta amb aquesta 10 edicions del reality-show i la veritat és que és la gallina dels ous d’or de la cadena, juntament amb Operación Triunfo, tot i que GH ha fet un decèns important en audiència, la primera edició va arribar quasi al 40% de share i ara volten el 25%. És tracte d’amortitzar els joves i treure’n benefici no només la cadena sinó també les discoteques etc. El procés, una selecció molt acurada de nois i noies feta per psicòlegs, es tanquen dins d’una casa perquè els espectadors els coneguin i siguin populars pel simple fet de sortir a la tele, després van a programes de la mateixa cadena a treure els draps bruts i aconseguir audiència i finalment quan ja els hi han tret tot el suc que han pogut aconsegueixen sortir del cercle en que s’han estat aprofitant d’ells. Alguns tipus Fresita fa call-shows a Canal Català o altres tipu Ania fa cosetes al teatre.

Aquest programa seria un autèntic avorriment si només fos veure el que fan a la casa, hi ha tota una sèrie d’ingredients que el guarneixen. Ja sabeu per on vaig oi? El farciment té noms i cognoms: Mercedes Milà, professionalment cara i creu amb els seu germà. No és una presentadora més, és la presentadora que diu davant la càmera que es pixa a la dutxa i que es pixa i caga al mar, i afirma que qui no ho ha fet no sap que és la vida. És evident es caga molt més que es folla.

Centrant-nos en aquesta edició, les novetats són dos. La primera és que hi ha dues cases la dels espirants a ser concursants i la dels concursants finals i la segona és que a la casa dels concursants finals hi ha un matrimoni que ha de fer veure que no ho és.

Ara que ja esteu assabentats de com es va coient el pastís, parlem d’ell, el gran, l’estrella, l’incomparable i únic GERMÁN! El primer explusat de la casa, que ara descobrim gràcies a una entrevista feta a la seva germana abans de ser expulsat a drac.com:

Sabadell havia de tenir un representant a Gran Hermano, ningú millor que ell. El relacions públiques de discoteques i presentador de concursos a la televisió local, Canal Català, el famós Germán, va entrar diumenge a la casa de Guadalix de la Sierra i va dir, almenys 30 vegades, que ell era de Sabadell.
Al plató l’acompanyava la seva germana llicenciada en disseny tèxtil, hostessa, actriu i model d’espots, Anna Ramírez Chesa, 24. És la germana del Gran Germà Germán.—És realment el teu germà tan extravertit com sembla?
—Ho és. Comprenc que la gent no s’ho pugui creure al principi. Però ell és realment així.
—Doncs si la gent no s’ho creu, l’audiència l’expulsarà.
—És el problema, sí. Al plató de Tele-5 el mateix Iñigo, participant de GH-1, em va dir que aquest caràcter tan obert podria anar en contra seu perquè sembla que sobreactui.
—En una setmana tot Espanya reconeixerà que aquest home és realment així?
—Esperem que sí.
—L’han cridat o s’hi ha presentat?
—La productora Zepelin, en veure’l al concurs Ven a cenar conmigo, li va suggerir que es presentés al casting de GH i ell ho va fer.
—No ho havia intentat en cap edició anterior?
—Mai. Tothom li deia, però a ell li feia respecte perquè tancar-te tres mesos en una casa és… dur.
—És claustrofòbic?
—No, tot i que jo no me l’imagino tancat entre quatre parets perquè ell és hiperactiu i es passa el dia entrant i sortint de casa.
—Alguna altra por?
—També el preocupava trobar-se amb algú que no es dutxés, perquè ell és molt polit i estar en boca de tothom: crítiques, comentaris… No ho tenia clar, no.
—No tenia clar entrar-hi?
—No. Quan érem a l’hotel de Madrid només caminava per l’habitació i anava dient jo truco i dic que no entro. El seu cap li dóna moltes voltes a tot. Estava nerviosíssim.
—Vau conèixer Mercedes Milà?
—Dissabte va venir a l’habitació de l’hotel i vam estar mota estona parlant en català amb ella. Diu que té família i amics a Sabadell.
—Alguna advertència?
—Vam haver de comprar roba a Madrid perquè ell porta marques fins i tot als calçotets i allà dins estan prohibides les marques per no fer publicitat.
—Com us vau separar?
—Diumenge al matí ell es queda amb la redactora i jo me’n vaig al plató de Tele-5.
—Quin és el paper d’aquestes redactores?
—És la persona amb la que parlarà cada dia al confessionari i, si detecta problemes, avisa a la psicòloga.
—Va a GH per fer-se famós?
—Sí, però… ahir s’ho plantejava, eh? Alguns ex-GH diuen que el programa els ha arruïnat la vida i això el preocupa.
—-Com es que no va reconèixer que era la casa de GH-1?
—Perquè ell mai no ha estat massa seguidor del programa. I a més estava tan bruta que segur que no li va agradar. És un tiquis-miquis de la neteja.
—Des de quan sabeu que entraria?
—De fa dues setmanes quan van venir a gravar a casa en secret.
—Per què ets tu la familiar oficial al plató?
—Perquè sóc la que està més disponible. A partir d’ara, hauré de viatjar cada dimarts a Madrid. Aquest matí a les 7 sortia de Madrid cap aquí i demà hi torno.
—No té novia?
—Té una amiga bastant especial, però ni és novia oficial ni li agrada que el Germán vagi a GH.
—Repetia una i mil vegades que és de Sabadell. Porta Sabadell a la sang?
—Sí. Sempre ho fa saber a tothom. N’està molt.
—Tanta alegria i tanta marxa es pot enfonsar en el moment menys esperat?
—A l’habitació de l’hotel va plorar per temes de família perquè és molt sensible. Però a la pantalla no crec que el veiem plorar.
—Coneixerem una cara oculta del Germán?
—Sí. Si aguanta algunes setmanes segur que sí.
—Amb qui xocarà primer?
—Segur que amb la granjera-cambrera que diu que es molt dominant perquè ell també ho és.
—Preveus picabaralles?
—Sí perquè aquest matí els que l’han vist pel Satelite Digital deien que ja estava donant ordres a tothom de com netejar la casa.
—El veurem enrabiat, insultant, cridant?
—Insultant segur no. Donant un cop de puny a la taula amb algun crit potser sí.
—S’avindrà amb els nois?
—Sí perquè tots són tan metrosexuals com ell.
—Es farà amic de l’enana, de l’àvia o de la xinesa…?
—Jo crec que amb aquella que feia tanta broma. Anna em sembla que es diu.
—Ens hem de mobilitzar ja els sabadellencs per arruïnar-nos en trucades?
—La setmana que ve obrirà un bar musical que el seguiran en pantalla tot el dia. Però per ara, ja podeu anar expulsant a aquella que van deixar plantada a l’altar.
Pel Germán el que faci falta Doncs sí sí, totes les qualitats per ser un bon producte, sinó mireu la seva faceta de presentador de TV:

Però va ser el primer expulsat, tan sols 1 setmana de convivència amb els companys. No us sembla extrany? Ho és i se’n saben els motius:

La gent ha reaccionat i la plataforma de suport està en marxa:

Cick aquí i vota: VOTA SÍ

No ens podem deixar perdre les seves conyes, manera de ser i hiperactivitat, tal com diu en Codina (la veu del vídeo) no saben el que es perden. Amb tongo o sense tongo els d’El Terrat ZASKA! (Berto no tinc paraules (joder que crack)) ja s’han posat les piles i han encomanat la imitació al Fermí Fernández que com a crack, la clavat, felicitats Fermí per fer-me riure tant i tant i tant i tant :

MIRA EL VÍDEO—> GERMAN A BUENAFUENTE

És fantàstic, disfrutem-lo i que torni a entrar, perquè d’aquí a uns mesos ja veurem com acaba la cosa.

 

 

 

 

El matí d’ahir semblava un més en la vida de la periodista Emily Leonard, presentadora del matinal de la cadena de televisió de texas KAMC. Però va arribar l’espai d’esports i va aparèixer el meteoròleg, el seu nuvi des de feia dos anys, Matt Laubhan. Matt va explicar la situació, es va agenollar davant Emily i li va demanar casar-se amb ell. I Emily…. per suposat, Emily va acceptar.

Exercici d’opinió fet a classe d’Informàtica de gestió:

Quan parlem de protegir els drets d’autor avui en dia, hem de conèixer que ja no tan sols existeix la © de Copyright tradicional. Què ha succeït per que hagi aparegut una nova manera de protegir els drets d’autor? La resposta rau en la diversificació de publicacions multimèdia, audiovisuals i creatives que han aparegut arrel del fenomen Internet.

Els nous autors tenen punts de vista diferents sobre el que significa Drets d’autor, no comparteixen la idea del Copyright que consideren limitada i estricta, es mostren favorables a diferents tipus de llicències que s’ajustin a les seves necessitats. La solució: Creative Commons (CC), no es perden els drets d’autor, sinó  que els exerceixes ofererint drets a terceres persones en determinades condicions. Pots escollir fins a un total de sis llicències combinant les quatre que t’ofereix.

Per exemple un autor d’una peça musical vol que la gent la pugui escoltar lliurement però no vol que la facin servir per usos comercials, dons haurà d’escollir la llicència Non Commercial: en que l’explotació de l’obra quedarà limitada a usos no comercials. El temor apareix pel fet de considerar que Creative Commons és molt vulnerable a protegir les obres, però no és així, ja que el projecte s’està consolidant i té una sòlida projecció de futur a causa de les importants institucions que li donen suport, la seriosa i professional gestió que hi ha al darrere i la forta promoció a causa de la seva flexibilitat i gratuïtat.

En definitiva crec que Creative Commons serà l’estàndard a partir d’ara de les obres que es publiquin, ja que la seva flexibilitat en llicències fa que els autors trobin que és la més adequada a la projecció que en volen fer de la seva obra.

Aquest és el meu darrer article publicat a dos diaris comarcals i a la pàgina web de l’emissora en que col·laboro:

La Televisió Digital Terrestre ja és una realitat a la nostra comarca. A través del nostre descodificador som testimonis d’un gran ventall de canals, la major part desconeguts fins al moment a les nostres contrades.

El senyal de televisió analògica, digital i ràdios (no locals), l’envien uns repetidors a la serra de Miramar; allí hi ha instal•lat el centre d’Emissions Miramar, empresa responsable d’enviar a les antenes de les llars conquenques els senyals i abastir-nos de cobertura. Evidentment tan sols envia els senyals de les empreses de comunicació que tenen llicència per emetre a través d’aquest centre d’emissió.

Ja fa temps que venim arrossegant el tema de la TDT, i els primers símptomes de canvis els vam notar l’estiu passat quan 8tv va establir freqüència des de Miramar tot i que en analògic. Més endavant Televisió de Catalunya, pionera en TDT a Catalunya, va ser la primera empresa en emetre a la nostra comarca i en altres, instal•lant a Miramar el seu pack. Aquest juny de cop i volta, Miramar viu la implantació de quasi tots els canals de TDT, sorprenent-nos a tots en poder escanejar uns 30 nous canals i ràdios. Fa pocs dies que els únics canals analògics que faltaven ja han estat establerts, es tracta dels canals de TV i ràdio de Ràdio Televisió Espanyola. Per tant ara ja hem aconseguit una regularitat, que tan sols es veurà afectada per l’aparició de nous canals locals i ràdios tipus Teletaxi TV, Canal Català, les emissores de ràdio de la Generalitat o el canal públic del Camp de Tarragona previst per a finals de l’any vinent.

Són molts canvis, és una revolució tècnica que evidentment posa a prova les antenes de casa nostra. Moltes cases fa més de deu anys que han estat veient la televisió analògica amb la mateixa antena, i per tant aquesta no és apta per a la nova televisió. Què han de fer els habitants d’aquestes cases? Doncs avisar un tècnic, un professional en instal•lacions d’antenes. Aquesta persona certificarà si cal canviar l’antena i, si és així, en posarà una de nova. A través d’un aparell de mesura de freqüència mesurarà la potència dels senyals i orientarà i alçarà la nova antena. En principi després d’aquestes millores i d’aquesta despesa econòmica hauríem de veure en condicions la TDT. Dic en condicions, perquè la TDT té un problema i es defineix amb diferents paraules (que han passat de boca a orella per la gent), expressions com ara s’enganxa, s’encalla, es clava la pantalla etc. És cert, això passa, però si passa molt sovint fins a tal punt de no poder seguir Ventdelplà, ja no és normal. Ara bé si la pantalla es “clava” potser un cop cada minut és normal, ja que els emissors de Miramar encara no donen tota la potència que podrien, ja que ara emeten, però no ho faran “amb cara i ulls”, amb regularitat total fins a l’apagada de la TV analògica. Tècnicament el que succeeix és que la imatge, so i dades associades a una emissió de televisió es codifiquen digitalment en format MPEG-2. La compressió MPEG-2 utilitzada és una compressió amb pèrdues. Això significa que abans de l’emissió la qualitat de l’àudio i el vídeo en televisió digital pot ser inferior que en televisió analògica a causa de les anomalies provocades per la compressió. En canvi, la qualitat relativa a la relació senyal/soroll augmenta com passa entre un disc compacte i una cinta o cassete. Per tant, el que ens garanteix la televisió digital terrestre és una correcta recepció del senyal rebut, lliure de pertorbacions provocades per la transmissió. L’efecte d’una gran pèrdua en la compressió per un ample de banda escàs per a l’escena es pot comprovar en imatges amb gran quantitat de canvis d’un fotograma al següent, com és el cas imatges amb pluja o aspersors, pols i terra, proves esportives o multituds en moviment. En aquestes situacions es poden observar les vores dels quadrats en els quals es divideix la imatge per a codificar-la.

No podem veure la TDT tan sols amb una antena adequada, una altra despesa és la que suposa la compra d’un aparell receptor de la Televisió digital terrestre. Al mercat en podem trobar d’entre 20 i 50 Euros. En podem diferenciar tres: els normals, els que compten amb tecnologia MHP per rebre serveis interactius i els que graben a través d’un disc dur de per exemple 2 Gigues. De totes maneres hi ha qui tira la casa per la finestra i diu que si per fi ha arribat la TDT a la Conca el millor és comprar una bona pantalla de plasma de bastantes polsades, que porti el receptor integrat i que admeti HD i HDMI.

Com funciona la distribució dels canals que veiem? És una pregunta interessant de saber i ho explicaré sense fer servir paraules tècniques com MUX o DVB-T. Per què ens en fem una idea a Miramar hi ha uns aparells emissors per a cada grup de comunicació amb el seu pack de canals. A continuació estableixo la relació d’algunes empreses amb els seus corresponents canals i ràdios a la nostra comarca:

Grup Godó: 8tv, EDC1, EDC2, 105tv, RAC1, RAC105

Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: TV3, 33, 3/24, 300

Ràdio Televisió Espanyola: TV1, LA 2, 24H TVE, CLAN TVE,
RNE 1, RNEC, RNE3, TELEDEPORTE

Sogecable: CUATRO, CNN+, 40 LATINO, PROMO, SER, 40 PRINCIPALES, CADENA DIAL

Grupo Gestevisión Telecinco: Telecinco, FDF (factoria de ficción), Telecinco 2, Cincoshop, Dinsney Channel

Grupo Antena 3: ANTENA 3, ANTENA.NEOX, ANTENA.NOVA, ONDA CERO, EUROPA FM, ONDA MELODÍA, HOGAR 10 (aquest últim és propietat de laSexta, tot i que emet a través del múltiplex del Grupo Antena 3)

Per tant com podeu comprovar, la raó per la qual les cadenes van ordenades d’aquesta manera recau en que cada empresa audiovisual té un emissor a Miramar amb el seu pack de canals. En fer un escaneig de canals a la nostra televisió, l’antena rebrà el senyal de cada pack de l’empresa, el detectarà, l’obrirà i els guardarà. D’aquí prové el fet que no es pot espatllar per exemple només Cuatro sinó que s’espatllarà tot el pack de Sogecable.

Si donem un cop d’ull al gran ventall de canals, podem destacar quatre punts. El primer punt fa referència als canals en proves, (tot i que n’hi ha que encara no emeten res i la pantalla per tant està en negre) és a dir als canals EDC1 i EDC2. Què els hi passa a aquests canals? Dons que el senyor Godó està en papers amb altres empreses per dissenyar la futura programació. Ara mateix emeten en bucle un DVD de programes emesos a CityTV (actualment 8tv) o el Show De Oprah Winfrey. Les inicials provenen d’Emissions Digitals de Catalunya, una societat privada que en data 1 d’agost de 2003 va resultar adjudicatària del concurs de la Generalitat de Catalunya per a la concessió de l’explotació d’un canal múltiple de Televisió Digital Terrestre amb cobertura nacional i emissió principalment en obert. El Grup Godó és l’accionista majoritari amb un 93% de la societat. El canal EDC1 pròximament, segons les darreres informacions, serà un programa temàtic cultural (anomenat Vida) centrat en continguts divulgatius i relatius a la salut, la llar, la gastronomia, els viatges, les noves tecnologies, les activitats de lleure i les relacions personals. Tot i això, es preveu que en aquest programa s’emeti a partir del novembre de 2008 un canal de cinema gestionat per Filmax. El canal EDC2 serà un programa temàtic infantil (anomenat Parc) enfocat a les audiències infantils i basat en un format de programes amb un important vessant educatiu. També cal destacar el programa temàtic musical (105tv) on les diferents manifestacions de la cultura catalana, sobretot en l’àmbit musical i juvenil, tinguin una forta presència a l’espai comunicacional. La tasca fonamental d’aquest programa és la difusió i promoció de la llengua i cultura catalanes, així com la promoció de la solidaritat intergeneracional. En un principi aquest programa s’havia d’anomenar Black, però degut a un acord amb el Grup Flaix es preveu que en aquest canal s’emeti Flaix TV. De moment, incomplint l’acord, s’ha posat en marxa 105tv. El cert és que si volguéssim explicar els problemes que està tenint la televisió d’en Mikimoto i en Carles Cuní ho hauria de fer en un altre article ja que EDC està tenint crítiques per totes bandes, incompliments d’acords i clàusules, poc foment de la cultura i llengua catalana, poca producció audiovisual catalana etc.
El segon punt són els canals que exclusivament es dediquen a la televenda d’aparells (PROMO, Cincoshop…) per tenir “taula de xocolata”, o bé un repel•lent contra ratolins, un matalàs inflable, un ordinador portàtil, depiladores, cremes anticelulítiques, allargadors de penis de fins a 7 cm entre d’altres. És realment increïble el que ens poden arribar a vendre, no saps si riure o sorprendre’t. El més graciós, apart de la possible estafa, són les típiques ofertes. En gairebé totes les ocasions et recomanen donar-te pressa a adquirir aquests magnífics articles per a així, rebre’n un altre d’igual sense cap cost. Com si algú tingués dues panxes o dos penis!

El tercer punt tracta sobre els concursos anomenats call-shows. Aquest tipus de “concursos” prolifera com bolets. Abans s’emetien a altes hores de la nit, però ara s’emeten en qualsevol moment, inclús en horari infantil. Tracten de provocar el major nombre de trucades, el participant ha d’encertar una pregunta molt òbvia a canvi d’un premi. Hi ha un panell (amb una sopa de lletres, jeroglífic, endevinalla, diferències…) i una o diverses solucions plantejades pels organitzadors, amb un nombre de telèfon al qual trucar per a participar, normalment un 905XXXXXX. El que no es diu és que qui truca entra en un sorteig per a accedir al concurs. Aquest accés no depèn de la perícia o habilitat de resoldre la pregunta sinó en l’atzar i, en conseqüència, del nombre de trucades que faci. La informació que faciliten és insuficient; no s’informa de la mecànica del concurs. A més els programes s’anuncien com “en directe”, quan, normalment, s’estan emetent grabats. Això podria constituir una estafa, ja que els telèfons romanen oberts fora de l’horari del programa. Per això, fa relativament poc temps és sorprenent com televisions d’àmbit nacional com A3 o T5 estiguin emprant aquestes mateixes dubtoses tècniques, de manera absolutament descarada. Al meu parer, això demostra que el panorama audiovisual a Espanya és una selva, en la qual algunes cadenes fan el que els hi ve de gust en quant a continguts, horaris, publicitat, etc. ja que el benefici econòmic cobreix amb escreix qualsevol possible multa que se’ls pugui imposar.

I, finalment, el quart punt sobre els canals que emeten contingut eròtic durant la matinada, o bé els programes de tarot, que segurament s’aniran ampliant fins al 2010. Cal dir que hi ha aparells de televisió que permeten bloquejar canals, evitant així que els infants els puguin veure.

Actualment ja podem veure tots els canals que veiem en analògic a la TDT. Però quines qualitats ens aporta aquesta nova televisió enfront a l’analògica? Doncs a grans trets: major qualitat d’imatge i so, major nombre d’emissions de televisió i major flexibilitat de les emissions i serveis addicionals. Tot plegat de forma gratuïta, tot i que Jaume Roures, president de Mediapro, la major productora audiovisual d’Espanya, ha vaticinat una gran crisis si no s’aprova la TDT de pagament. En declaracions Roures assegurava que no es pot mantenir un sistema de quaranta canals en obert pagats per la publicitat.

Amb tot també ha sorgit una nova tecnologia anomenada HD (Alta Definició). S’hauria de canviar el receptor de TDT perquè actualment s’emet amb un códec MPEG-2 (el qual s’usa en els DVD’s), però que s’ha quedat obsolet i ara amb l’altre códec MPEG-4 H.264 s’aconsegueix el mateix resultat però amb menys ús de l’ample de banda, el que permetria emetre en HD i oblidar-nos que se’ns “clavi la imatge”. Al no dur els actuals receptors de TDT el xip que “manegui” l’MPEG-4, precisaria canviar-los per uns de nous que suportessin el nou format. Sembla però que la solució seria emetre HD per la TDT. La TDT de qualitat DVD encara està lluny, la d’alta definició molt més. Per altra banda el sistema de ràdio digital DAB també va començar les seves emissions el 1998 però aparenta, en la pràctica, ser inviable i/o poc rendible la seva recepció al no existir en el mercat bastants receptors.

En definitiva, ens hem d’adaptar a la nova realitat digital, ja que l’apagada analògica està prevista per a l’abril del 2010, dos anys abans de la data límit imposada per la Comissió Europea . Hi ha qui no hi voldrà entrar però estarà limitant el seu avenç social. Per tant que serveixi aquest article per adonar-nos que no tenen sentit les expressions: el mòbil només fa nosa o ja en teníem prou amb un canal. Havent llegit aquest article ja has fet un pas endavant, un pas a la present, que no futura, era digital.