La tecnologia avança a un ritme trepidant a tots els camps de la nostra societat: medicina, electrònica, transports… En el camp del cinema també hi ha entrat per donar un pas endavant i evolucionar en el tipus de rodatge que sempre hi ha hagut, el cel·luloide. Aquesta evolució del cinema analògic s’anomena cinema digital. La diferència rau en que en el cinema analògic s’utilitzen diferents bobines amb una pel·lícula amb emulsió i en el cinema digital s’utilitzen discs durs o bé targetes de memòria per emmagatzemar tot el que es roda.
Ara bé, el terme cinema digital no és nou ni futurista sinó que ja va aparèixer als anys 80 tot i que sota el nom de “cinema electrònic”. Però el cert és que si hagués estat tota una revolució en l’enregistrament de pel·lícules, de ben segur que avui en dia pocs directors seguirien rodant en cel·luloide. El fet però, es que actualment es roda més en cel·luloide que en digital tot i haver passat gairebé trenta anys de l’aparició del cinema digital. Per tant és evident que no ha estat tan ben acceptat pels directors de cinema. Els motius pels quals han decidit seguir rodant com sempre han estat diversos però en general afirmen que en digital es perd l’essència i la sensació de puresa. El que és innegable és que, a l’actualitat, les càmeres digitals no poden aconseguir el mateix nivell de qualitat d’imatge que un film en 35mm, tot i que hi ha qui pensa que el color i la claredat són millors en digital.
Pel que fa als professionals, hi ha opinions de tot tipus, però en general es poden dividir en tres tipus. Els directors que s’han passat al cinema digital i que mai tornaran a fer servir un film tradicional, inclús diuen que mai tornaran a rodar amb una pel·lícula tradicional, ja que el cel·luloide està mort i el futur és totalment digital. En l’extrem oposat hi ha els directors que defensen continuar rodant pel·lícules amb film tradicional i inclús opinen que mai podrà ser superat per la tecnologia digital. I finalment per altra banda trobem als directors dedicats al cinema més minoritari, que tot i defensar el cel·luloide, roden les seves últimes pel·lícules amb càmeres digitals ja que no poden assumir els costos de l’analògic.
S’espera que la tecnologia digital permetrà realitzar pel·lícules abaratint els costos que hi havia fins ara, degut a que la gravació digital i la possibilitat de passar el material a vídeo i editar-lo a un ordinador domèstic és molt més barat que els passos de laboratori i muntatge i postproducció que s’han de fer en cel·luloide (revelado, positivado, etc):
A simple vista sembla més barat el cinema digital, però en realitat el cost del cel·luloide i el laboratori suposa només l’1% del cost total d’una producció de Hollywood, per tant l’estalvi no és tan important. De totes maneres si que molta més gent pot permetre’s rodar pel·lícules, es roden prop de 5000 pel·lícules en digital cada any. Això és degut a que permet una postproducció molt més flexible, més tècniques, més resolució tant en número de píxels com en la representació del brillantor. Es té més control en la colorimetria durant el procés de producció. Cada càmera digital té una única resposta a la llum que serà molt més fàcil comprovar en un monitor. Les càmeres digitals, al contrari que les analògiques, son més sensibles en situacions de poca llum, permetent una il·luminació més eficient i natural en la gravació. D’aquesta manera hi han agut directors que han rodat a la nit i interiors en vídeo digital i en analògic per exteriors i dia. Pel que fa a l’emmagatzematge la digitalització resisteix millor el pas del temps i estalvies espai físic.
Les càmeres que permeten rodar en digital son bastantes i de companyies diferents, aquesta és l’evolució:
Les càmeres de Sony CineAlta són, bàsicament, les càmeres d’alta definició descendents de les Betacam, dirigides a la producció cinematogràfica. Poden reproduir 29.97 i 25 imatges per segon respectivament. Els seus sensors CCD tenen una resolució de 1920×1080 píxels.
Les càmeres Mini-DV s’usen des de ja fa bastants anys per a pel·lícules independents o de baix pressupost i són força populars entre el consumidor no professional.
La càmera Thompson Viper FilmStream té la mateixa resolució i fotogrames per segon que una càmera d’alta definició com la CineAlta. Captura les imatges sense compressió, però poden ser comprimides en passar a una cinta o disc.
IMAX és una sistema digital per a la projecció de pel·lícules en tres dimensions que encara no ha estat massa desenvolupat.
Panavision va llançar el 2004 les càmeres Panavision Genesis per competir amb les CineAlta de Sony. Les Genesis aconsegueixen una resolució de 1920×1080, similar a la de les seves predecessores, i utilitzen un sistema de cinta semblant, però utilitzen un sensor CCD amb la mateixa mesura que una càmera standart tradicional de 35 mm.
Les Arriflex D-20 va aparèixer a finals del 2005. L’única novetat d’aquesta cambra és la seva mida i tipus de sensor: en lloc d’un CCD convencional, utilitza un sensor CMOS amb la mateixa mesura que el d’una càmera analògica de 35 mm. Això li permet utilitzar les mateixes lents, abastar el mateix camp de visió i aconseguir la mateixa profunditat de camp que una càmera tradicional. La Arriflex assoleix una resolució de 1920×1080 píxels.
La Red One és una càmera encara en desenvolupament per part de la Red Digital Càmera Company. Aconseguirà una resolució de més de 4250×2540 píxels mitjançant un sensor prou gran com per adaptar la lent d’una càmera analògica de 35mm. El cos de la càmera té un preu molt per sota de la majoria de productes comparables, i com a resultat es pot fer d’alta resolució digital de cinema accessible a moltes més produccions. Aquesta agressiva política de preus, i l’enfocament d’arribar a clients potencials prometen per a la Red One trencar amb el monopoli i la política de preus abusiva d’altres companyies.
En definitiva sembla que es passarà totalment a cinema digital d’aquí a 20 anys. Per tant encara falta molt camí per fer per arribar a substituir el cel·luloide, que no ho oblidem durant els últims 100 anys totes les pel·lícules han estat rodades amb aquest mètode i tots els estudiants han après a fer servir una càmera de 35mm. Mica en mica es va aconseguint una gran acceptació de la tecnologia digital, sobretot per les funcionalitats de l’alta definició que està causant a la televisió. També és interessant remarcar que els projectors digitals capaços d’una resolució de 2048 píxels horitzontals es van començar a desenvolupar al 2005 i segueixen avançant ràpidament. Una sala de cinema digital ha d’oferir-nos alta definició de vídeo, d’àudio, subtítols i avenços tecnològics. De fet el que asseguren molts professionals del sector és que amb el film digital s’aconseguirà reduir la pirateria millorant la seguretat a través d’encriptacions i també s’aconseguirà reduir l’impacte ambiental, ja que s’evita el procés contaminant de destrucció de copies analògiques.
COMENTARIS RECENTS